dimecres, de novembre 22

El súmmum del mal gust...

Diumenge vam sortir amb la Maria.

Jo, per qui no ho sàpiga sóc home de pixera fluixa. És a dir a la que porto uns quants quilometres haig de parar per buidar la bufeta. Abans que m’ho dieu, ja us ho dic jo. No és una qüestió de pròstata. És una qüestió d’ansietat. Bé, això és el que em va dir una vegada una amiga meva psicòloga.

Així doncs portàvem una estona dins del cotxe quan li vaig dir a la Maria que així que trobés un lloc per parar, parés que aniria a canviar l’aigua del canari.

En un revolt, va veure un lloc i va parar. Vaig sortir del cotxe, vaig caminar una mica, més que res per no esquitxar les rodes del cotxe, fins arribar a un bon arbre on vaig poder buidar.

Mentre anava fent anava mirar al meu entorn i una cosa em va cridar l’atenció. Un pom de flors lligar a una de les tanques de la carretera.

Algú havia seguit aquest costum que darrerament s’ha posat de moda, que cada cop que hi ha un accident mortal a la carretera i fins i tot a la ciutat, els familiars i amics del difunt lliguen un pom de flors al lloc on va passar la tragèdia. Alguna d’aquestes ofrenes florals van acompanyades d’una foto. El problema és que la major part de les vegades, els que han posat les flors, ja no tornen més a canviar-les i les flors es panseixen i s’assequen amb la qual cosa dóna la sensació que el mort ha quedat oblidat.

Des de les primeres vegades que ho vaig veure, sempre he cregut que és una pràctica exhibicionista, ja que penso que el dol s’ha de dur dins i els morts no s’obliden mentre hi hagin persones que els recordin.

Un cop acabada la feina, m’hi vaig acostar i em vaig quedar de pasta de moniato. Les flors eren de plàstic. Era el súmmum del mal gust . Vaig trobar que era tant hortera això com posar una sevillana de plàstic damunt del televisor.

Astorat vaig tornar al cotxe. La Maria em va dir:

- Què has fet amb tanta estona?. Què has pixat gota a gota?

- No, he anat a veure un monument al mal gust

La Maria em va mirar i amb la ma va picar damunt del seient de l’acompanyant al temps que em deia:

- Va, puja i... cordat la bragueta que encara perdràs el pardal