dilluns, de juliol 30

Desenganxar-se



El meu avi Joan, a qui jo admirava i encara l’admiro, deia que les persones han de tenir vicis, ja que si no la vida seria molt avorrida, però que mai han de ser esclaves dels seus vicis.

Ell fumava puros. Bé, en realitat fumava “caliquenyos” i “farias”. A més, al menjador tenia un barrilet, que la meva avia li omplia de conyac a granel, perquè es pogués fer, després de dinar i sopar, un “carajillo”.

Per demostrar que no estava enganxat als seus vicis, de tant en tant, es passava un mes sense fumar ni beure (generalment coincidia que era el mes de febrer, que és el mes més curt). Un cop passat aquest temps d’abstinència deia:

- Veieu, com no estic enganxat ni al tabac ni a l’alcohol

La manera de veure la vida de l’avi Joan, em va influir tant, que jo de tant en tant també em passo dies sense fumar i beure (generalment coincideix amb viatges).

Darrerament, a més del tabac i l’alcohol, també tinc un altre vici, i és el bloc. Escriure i llegir la resta de blocs que conformen la meva petita galàxia bloquera.

Fa gairebé quatre setmanes, que em vaig apartar voluntàriament de tots vosaltres. La meva filla em va dir que volia passar uns dies, que tenia de vacances, a la caseta amb la Maria, el net i el gendre. Això va suposar que, per gaudir tot el temps possible amb ells, em vaig haver d’avançar el màxim de feina. A més vam haver de posar la caseta en condicions. Total, que quan em vaig adonar havien passat més de deu dies sense voltar per la blogofera.

Durant tot aquest temps que hem compartir els cinc, només he fumat un puro, no he begut whisqui i tant sols he tingut la temptació d’entrar a fer un tomb per els blocs tres vegades. La resta dels dies m’han passat volant.

En una d’aquestes ràtzies moooolt ràpides que vaig fer, vaig descobrir que la “senyureta” Tarambana feia anys i la meva musa virtual Onix, complia un any de bloquera. Gairebé de passada, com una exhalació, les vaig felicitar i em vaig tornar a desconnectar.

Ara, que la nena, el net i el gendre ja han tornat a casa i la Maria i jo, em remprés la vida normal, he tornat al vici del bloc. I he tornat satisfet de pensar que, potser inconscientment, he posat en pràctica la teoria del meu avi Joan, per saber si estava enganxat o no. I veig que no estic tan enganxat com em pensava... Així doncs, torno a la blogosfera amb més fermesa i tranquil·litat.

Abans d’escriure això, he fet una passada ràpida per els blocs que tinc enllaçats i he descobert que m’han donat un premi per el bloc. Ha sigut la meva musa virtual Onix, que a més del premi m’ha fet un regal. Ambdós els he penjat, perquè em fa il·lusió. Algú dirà que és un premi donat per “amiguisme”... Sí, i què?... O és que us penseu que els Oscars, els Goyas, els Ondas i altres, no es donen per “amiguisme”... Vinga, va, no siguem ingenus!!

dimarts, de juliol 10

RELATS CONJUNTS: Le Chat Noir


Acabant de sopar, el Valeri, va pronunciar la frase que l’Octavi esperava i temia alhora

- Anem a prendre el cafè a la biblioteca, que us vull ensenyar una cosa

El Valeri, havia fet un munt de quartos en la construcció i li agradava comprar coses cares per després poder-les lluir davant dels seus amics. Bé, amics, amics, en tenia pocs. Quatre coneguts a tot estirar.

Un d’aquests coneguts era L’Octavi. Havien fet la mili plegats i es veien de tant en tant, generalment, cada cop que el Valeri feia una nova adquisició i volia demostrar que totes li ponien.

- Què és aquest cop, Valeri?

- Això – va contestar, ensenyant un quadre que estava penjat a la paret.

L’Octavi es va apropar. Clavada al marc hi havia una placa daurada amb una inscripció:

-TOURNÉE DU CHAT NOIR – Théophile Steinlen 1896 -

- Què et sembla?

- Esplèndid, és un gran treball

- Home, m’ha costat una pasta

- No m’estranya...

En Valeri, mentre remenava la copa de conyac, va mirar cofoi a la seva dona i a la muller de l’Octavi

- ...una bona còpia és cara

- Còpia?... què cony vols dir això de còpia?

- Els que sens. És una còpia molt ben feta

- Res de còpia, és l’autèntic

- Vinga, vinga, Valeri, a un altre el podràs enganyar, però no a mi. Ah, i jo de tu, no l’aniria ensenyant gaire, que encara et caurà el pèl

- Què vols dir que em caurà el pèl?

- Hòstia, com es nota que ets una persona desinformada

- Per què?

- Perquè fa poc, han desarticulat una banda d’estafadors que es dedicaven a vendre falsificacions de quadres

- Una ba... ba... banda de, de, de...

- Sí, una banda de falsificadors. Coi, t’ho dic jo. Ja saps que sóc periodista i estic al lloro de l’actualitat

- Però, ... però... és que jo tinc un certificat d’autenticitat del quadre

Mentre deia això, en Valeri, va deixar la copa de conyac i va sortir esperitat de la cambra. Al cap d’uns minuts va tornar amb un paper

- Mira, mira, aquí diu que el quadre és autèntic

- Ha, ha, ha!

- Què passa ara. Perquè rius?

- Coi, perquè el certificat està firmat per el professor Carmona

- I?... Em van dir que era un gran expert en art

- Abans sí, però ara, als seus vuitanta anys, li untes una mica la butxaca i és capaç de firmar que la Gioconda la va pintar l’Ibañez, el de Mortadelo.

- Ja t’han tornat a aixecar la camisa, burro!! – el crit de la dóna d’en Valeri va ressonar a la habitació com si fos un tro – Ets més totxo que els totxos que poses a les teves obres

- Bé, - va interrompre l’Octavi – nosaltres hauríem de marxar, que ja comença a ser tard

L’Octavi i la seva dona van sortir al carrer, mentre dins de la casa es sentia una forta discussió

- I tu, des de quan hi entens tant en art? – va preguntar la dona de l’Octavi, mentre entraven al cotxe.

- Art?... Jo no hi entenc ni un borrall. Tot m’ho he inventat, perquè ja estava fins el cap d’amunt dels deliris de grandesa d’aquest nou ric

http://relatsconjunts.blogspot.com

dilluns, de juliol 2

El mort i qui el vetlla


Amb l’edat he aconseguit anar-me desempallegant de certs convencionalismes socials. Allò que diuen que s’ha de fer per quedar bé.

Malgrat això però, encara hi ha cops que un no es pot escapolir i ha de “complir”. Dissabte va ser un d’aquests dies.

Cap el migdia van rebre una trucada d’una companya de la Maria, que ens informava que el pare d’una altra companya, s’havia mort. Evidentment, en ocasions com aquestes, és difícil fer el ronsa. Així doncs, a la tarda, vam anar al Tanatori.

El primer que s’ha de fer quan entres en el Tanatori, és localitzar en quina sala de vetlla està el mort i per tan la família a qui li vas a donar el condol. És com quan vas a l’estació a agafar un tren. Al costat del taulell de l’entrada hi ha un targetó on estan els noms dels difunts i la sala on són.

Al costat del targetó i en un prestatge, estan dipositats un llibre per cada difunt, perquè a part de donar el teu condol en persona, deixis el teu condol per escrit. (en vaig fullejar un i realment són monuments escrits a la poca imaginació i al “kitch”).

Després dels petons de rigor i de la frase feta de: “t’acompanyem amb el sentiment”, la companya de la Maria en va presentar a la seva mare. De nou dos petons i la frase:

- L’acompanyo en el sentiment...

- Gràcies... Ens queda el consol que no va patir gaire

- Ja...

- A l’hospital, els últims dies el van tenir sedat

- És clar... És el que acostumen a fer

- Per cert, el voleu veure?

Això d’ensenyar els morts, sempre ho he trobat un costum una mica macabre. Un difunt, no és un cotxe nou, un pis nou o un electrodomèstic nou.

- No s’ofengui, però preferia més no veure’l

- Si no sembla que estigui mort (uns quants singlots i continuació de la frase) sembla que estigui dormint

- N’estic convençut, però és que a mi m’afecta molt

Bé, de fet, és pot dir que l’únic mort que he vist a la meva vida, va ser el meu avi patern, i l’experiència va ser tan traumàtica que em vaig prometre a mi mateix, que mai més, per poc que pogués, veuria un altre mort.

Quan l’avi Josep, es va morir jo tenia prop de dotze anys.

En aquella època, els difunts es vetllaven a casa. Durant les primeres hores, tot eren cares llargues i plors. Després començava a córrer l’ampolla d’anís i les galetes i s’acabava la vetlla explicant acudits.

El pare em va portar a casa dels avis. Quan vam arribar estaven en el punt mig entre els plors i els acudits. Després de les salutacions, l’avia va dir la frase maleïda:

- Passeu a veure’l

Jo no havia vist mai cap mort, però en el meu interior hi havia una veu que em deia que no calia que en veiés cap.

- D’això, papa, és que a mi em fa una mica de cosa

- Però si sembla que estigui dormint – va dir la iaia

- Sí... peròòòò...

- Passa cap a dintre, cony!

- Sí, papa

Vam entrar a l’habitació de matrimoni, i sobre el llit hi havia el taüt, amb l’avi dins, vestit amb el “tratjo” dels diumenges i...

- Papa, li han posat la boina!

- És clar - va dir la iaia – sempre la portava

Jo encara estava sorprès per el tema de la boina, quan el meu pare es va ajupir sobre el taüt i li va fer un petó a l’avi.

- Nen, fes-li un petó

- És que em fa angúnia

- QUÈÈÈÈÈÈ?

- Angúnia, papa. Em sortiran pupes a la boca...

Sense deixar que acabés la frase, el meu pare em va enganxar per el clatell i em va amorrar dins de la caixa de morts i em va encasquetar sobre la cara de l’avi. Em va agafar un neguit tal que de sobte vaig notar una escalfor que em baixava per les cames

- La puta d’oros!!, què és això nen? – vaig escoltar que cridava el meu pare, al temps que em deixava anar

- S’ha pixat a sobre – va dir la meva iaia

- Serà guarro!!

- Papa, que ha estat sense voler

PATAPLAF!!

El calbot que em va fotre el meu pare va fer que anés a parar contra el taüt. Del cop, a l’avi se li va moure la boina i jo vaig fotre un crit:

- AAAAAAAAAAH! És viuuuuuuu!!

La família i amics que estaven al menjador van entrar en tromba a l’habitació.

- Què passa?

- Res, cabòries del nen

- Aquest nen és una mica gamberret. No es fan bromes amb els morts – va dir el meu oncle (el marit de la germana del meu pare) – potser li falten un parell d’hòsties ben donades

Sentint això, vaig pensar: “nano l’has cagat, ara si que et foten una pallissa que et balden”. En aquell moment va entrar la meva iaia, amb un baieta i un cubell i ens va fer fora a tots de la habitació. Un cop al menjador el meu pare em va amenaçar:

- Ja parlarem tu i jo

I, jo vaig pensar:

- Doncs encara sort que del neguit, només m’he pixat, si a més m’arribo a cagar, fan un enterrament doble.

Des de llavors no he volgut veure cap més mort, per molt que sembli que està dormint.