Terrassa d’un restaurant, en un poble de la costa.
Tres parelles.
Elles treballen juntes, ells no.
Dels tres homes, dos ja han coincidit altres cops. El tercer és un nouvingut.
Després dels petons i salutacions de rigor seuen a taula.
Nouvingut.-
M’han dit que tu fas “xistes” (es veu que en aquest país, costa un colló dir acudits)
Jo.-
Sí...
Nouvingut.-
Ara deus tenir temes, no?. Entre la crisi, els controladors, la pujada de l’IVA, la prohibició dels toros...
Jo.-
Sí, de temes no en falten mai
Nouvingut.-
I d’on treus les idees
Jo.-
És ofici. Agafes un tema i li dones la volta, fins que et surt un acudit...
Nouvingut.-
Jo tinc un acudit molt bo, que podries fer. Dibuixes a un parell de tius. Un fa... i l’altre se’l mira. El que fa... diu...
A què és un xiste molt bo.
Jo.-
Sí. El que passa és que aquest acudit el va fer el Forges la setmana passada al Pais.
Nouvingut.-
I què?. El pot fer tu. Ell treballa per un diari a nivell d’Espanya i tu treballes per un diari català, ningú s’adonarà
Em vaig aixecar
Nouvingut.-
On vas?
Jo.-
Al wàter
La Maria, que estava xerrant amb les seves companyes, em va mirar
Maria.-
Ara vas al wàter? Encara no em demanat
Jo.-
És que vaig a tocar-me els collons. Com que porten una estona tocant-me’ls, ara me’ls vull tocar jo un ratet.
No sé que deurien dir mentre era fora. La resta del sopar, malgrat algun bri de tibantor al principi, va anar com una seda.
Redéu quin concepte té la gent de la professió...
